La veritat és que sembla exagerat l’ús del verb “salvar” quan es tracta d’una cosa que has vist inamovible tota la vida i que llevat d’algunes capes de pintura de tant en tant, ha estat sempre igual, fent sempre el seu silenciós i imperceptible servei de porta d’entrada i de sortida de la ciutat. Parlo de l’estació i de la iniciativa ciutadana “Salvem l´Estació de Sant Feliu de Llobregat” que des de fa uns mesos rutla per Sant Feliu.
Per a mi l’estació ha estat sempre un punt de trobada: on quedem? a la plaça de l’estació!, i ens trobàvem de matinada a fer xerrameca a les escales, fins que el cap de l’estació (ara jo no hi viu) sortia malcarat a fer-nos fora perquè el nostre guirigall juvenil no el deixava dormir.
També era, és, el punt de sortida i de retorn de molts viatges, curts alguns i llargs d’altres, quan eren, són, la primera passa que et porta a l’aeroport a prendre un vol transatlàntic. I era, és, el punt de comiat i trobada d’amors i afectes, alguns amb l’anhel del proper retrobament i d’altres i amb l’emoció de l’abraçada renovada. I uns cops ets tu qui te’n vas i d’altres ets tu qui esperes.
I ara sembla que l’especulació implacable, armada amb la piqueta i l’excusa urbanística poc convincent, vol aterrar-la per fer-hi un bloc d’habitatges innecessaris en una ciutat on, si d’alguna cosa anem sobrats, és d’habitatges. I si amb el soterrament deixarà de fer servei com estació, al menys que continuï molts anys fent servei com a depositari dels records i emocions de les futures generacions de santfeliuencs.
Així que convé cridar ben fort: Salvem l´Estació de Sant Feliu de Llobregat!
Llegir al bloc La Mongetera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada