Quan fa uns pocs anys, amb motiu de complir-se 150 anys de la inauguració de la línia de ferrocarril de Barcelona a Molins de Rei i Martorell, els Amics del Ferrocarril de l’Hospitalet, els de Cornellà i el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat em van demanar si podria fer un estudi sobre ella, em vaig endinsar en una aventura fascinant per a tot amant de l’arqueologia industrial i de la història del transport i que vaig recollir en el llibre que es va publicar amb motiu de l’efemèride.
Veritable misteri pels estudiosos de la història del ferrocarril, la “nostra” línia em va anar descobrint tot un seguit de sorpreses: es va decidir en un primer moment que fos d’ampla internacional ( laqual cosa finalment no es va dur a terme), va ser la primera línia a Espanya amb doble via... però sobretot, em va captivar el fet de que fos una línia gairebé al 100 % made in England. No només –com acostumava a passar a l’època- l’enginyer responsable de la construcció del ferrocarril en Michel de Bergue era anglès, també ho eren les màquines, els cotxes de viatgers, els vagons de mercaderies, fins i tot els rails.... però la gran sorpresa va ser endinsar-me en el capítol de les estacions i ponts... com si no només haguessin tingut suficient amb el material, les estacions es van dissenyar seguint “la moda” del moment al Regne Unit. Quan el 1854 es va inaugurar el ferrocarril Barcelona – Molins de Rei, es com si algú hagués agafat tot una línia de ferrocarril anglesa i l’hagués transportada a Catalunya!
L’èxit de la línia Liverpool – Manchester el 1830 va marcar l’inici del desenvolupament del ferrocarril. En aquest primers anys, el ferrocarril anglès era el referent a tot el món!. Les primeres estacions angleses van construir gairebé totes amb l’estil arquitectònic imperant a l’època: l’estil georgià (corrent que va presidir l’arquitectura anglesa durant el segle XVIII i fins la meitat del XIX).
Un dels representants d’aquest corrent va ser l’arquitecte anglès Francis Thompson (Woodbridge 1808-Bredfield 1895) responsable –entre d’altres treballs- de les estacions i edificis de la companyia Northern Midland entre els anys 1837 et 1855. M’interessa molt aquest arquitecte, perquè algunes de les seves realitzacions, com l’estació de Belper, construïda el 1840 a la línia Derby – Chesterfield constitueixen un dels millors exemples d’estació georgiana d’Anglaterra.
I el més interessant és la semblança entre estacions com la de Belper i la de Sant Feliu de Llobregat. No és difícil imaginar que en de Bergue va seguir els corrents del moment i que molt possiblement s’inspirà de les realitzacions d’en Thompson i d’altres arquitectes. Es van arribar a conèixer els dos homes? El cert és que en de Bergue no va ignorar els treballs d’en Thompson.
L’estació de Sant Feliu de Llobregat, tot i les modificacions que ha patit a llarg de la seva història, conserva molts elements d’origen. La distribució en tres cossos, un central i dos altres laterals, la façana, amb les seves portes i finestres típicament georgianes. Si bé no compta amb un frontispici en forma de temple romà (com és el cas de l’estació de Molins de Rei) i es de dimensions més reduïdes, estem davant d’un model únic de l’arquitectura ferroviària al continent. En efecte les altres estacions de la línia Martorell - Molins de Rei es van construir amb els red-bricks o maons, típics de la construcció victoriana o neo-gòtica que va ser la que va reemplaçar l’estil georgià.
Els impulsors del ferrocarril Barcelona –Molins de Rei- Martorell (recordem que gairebé tots eren catalans) però, no van estalviar esforços per dotar la secció Barcelona – Molins d’uns magnífics edificis i d’unes modernes infraestructures, aconseguint posar la línia a l’alçada de les millors realitzacions ferroviàries de l’època i no vaig gens desencaminat quan afirmo que l’any 1854, la nostra línia era la millor d’Espanya i una de les millors d’Europa.
Es per això que considero necessari preservar l’edifici de l’estació de St Feliu de Llobregat ja que constitueix un dels pocs exemples existents a Europa d’arquitectura ferroviària d’estil georgià del segle XIX. El seu enderrocament seria una pèrdua terrible, ja que tot i que “només té 150 anys” d’antiguitat, constitueix un exemple únic que hem de preservar per les futures generacions.
Personalment, confio que no s’arribi a fer el soterrament i que es cerquin solucions més senzilles pel tema del pas a nivell. Tanmateix, confio que si finalment es fes el soterrament de la línia, l’edifici de l’estació es mantingui amb les seves funcions d’estació (com s’ha fet a Terrassa), mantenint igualment la seva cafeteria, lligada a la història de la ciutat des dels anys 30 i a la vegada aculli el futur tramvia que ha d’arribar a St. Feliu de Llobregat.
Tenim el deure de no perdre aquest edifici que forma part del patrimoni arquitectònic de St. Feliu de Llobregat, de Catalunya, d’Espanya i d’Europa.
Carles Urkiola i Casas
Professor i historiador del Transport
