Un dels aspectes que més em crida l'atenció sempre que viatjo per Europa és la cura en la preservació el patrimoni arquitectònic ferroviari heretat. Les raons no sé si són estrictament culturals (que també) o d'altra índole, però el cas es que les transformacions polític econòmiques del nostre país en els últims 30 anys han comportat en molts casos un menyspreu per l'antic, fruit d'una modernitat mal entesa o d'unes polítiques necessitades de nous aparadors, basades en la majoria d'ocasions en el curt termini.
En el tram de ferrocarril comprès entre les estacions de Barcelona i Martorell, de l'actual línia Tarragona a Barcelona i França, es concentren les tres estacions originals en servei més antigues de la xarxa ferroviària d'ample ibèric de la península. És cert que existeix alguna edificació anterior, com és el cas de l'estació del Grau de València, inaugurada en 1852, però fa temps que va deixar de realitzar la funció per a la qual va ser construïda.
Inaugurades totes elles en 1854, encara que el seu interior ha sofert successives modificacions, el seu aspecte exterior roman inalterat des de llavors. Corresponen al primer tram de la línia, inaugurat el 14 de novembre de 1854, que enllaçava la ciutat de Barcelona amb la població de Molins de Rei. Si bé és cert que tant de la primitiva estació de Barcelona, origen de la línia i emplaçada en l'actual Plaça de Catalunya, no queden vestigis, i que l'estació de Sants, la segona en aquest cas, ha estat reconstruïda en tres ocasions, queden no obstant això en peus les originals de Cornellà, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei. L'estació de Sant Joan d’Espí, no correspon però a aquesta primera època, ja que es va construir el 1891, substituint al primitiu edifici provisional.
A diferència del que succeiria amb les estacions secundàries aixecades per MZA des de finals del XIX, que repeteixen models molt similars per reduir costos, aquestes primitives estacions tenen cadascuna d'elles una empremta diferenciada, a pesar de la seva similitud estilística. Totes elles denoten una herència neoclàssica amb elements italianizants.
El creixement de les ciutats i la subsegüent colmatació d'espais, l'aparició de l’electrificació i les línies de contacte i l'elevació d'andanes els hi ha restat d'alguna manera part d'aquella monumentalitat primigènia que a mitjan XIX hagueren de tenir. Encara així, són exemples supervivents d'aquells primers models únics d'estacions. Esperem que les preses d'alguns nostres representants polítics o les mal enteses necessitats de la modernitat no acabin amb aquells primers exemples d'arquitectura ferroviària encara viva.
Rafael Salvador
Historiador i politòleg
Responsable del departament de documentació del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú
En el tram de ferrocarril comprès entre les estacions de Barcelona i Martorell, de l'actual línia Tarragona a Barcelona i França, es concentren les tres estacions originals en servei més antigues de la xarxa ferroviària d'ample ibèric de la península. És cert que existeix alguna edificació anterior, com és el cas de l'estació del Grau de València, inaugurada en 1852, però fa temps que va deixar de realitzar la funció per a la qual va ser construïda.
Inaugurades totes elles en 1854, encara que el seu interior ha sofert successives modificacions, el seu aspecte exterior roman inalterat des de llavors. Corresponen al primer tram de la línia, inaugurat el 14 de novembre de 1854, que enllaçava la ciutat de Barcelona amb la població de Molins de Rei. Si bé és cert que tant de la primitiva estació de Barcelona, origen de la línia i emplaçada en l'actual Plaça de Catalunya, no queden vestigis, i que l'estació de Sants, la segona en aquest cas, ha estat reconstruïda en tres ocasions, queden no obstant això en peus les originals de Cornellà, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei. L'estació de Sant Joan d’Espí, no correspon però a aquesta primera època, ja que es va construir el 1891, substituint al primitiu edifici provisional.
A diferència del que succeiria amb les estacions secundàries aixecades per MZA des de finals del XIX, que repeteixen models molt similars per reduir costos, aquestes primitives estacions tenen cadascuna d'elles una empremta diferenciada, a pesar de la seva similitud estilística. Totes elles denoten una herència neoclàssica amb elements italianizants.
El creixement de les ciutats i la subsegüent colmatació d'espais, l'aparició de l’electrificació i les línies de contacte i l'elevació d'andanes els hi ha restat d'alguna manera part d'aquella monumentalitat primigènia que a mitjan XIX hagueren de tenir. Encara així, són exemples supervivents d'aquells primers models únics d'estacions. Esperem que les preses d'alguns nostres representants polítics o les mal enteses necessitats de la modernitat no acabin amb aquells primers exemples d'arquitectura ferroviària encara viva.
Rafael Salvador
Historiador i politòleg
Responsable del departament de documentació del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada