L’experta en patrimoni cultural Raquel Lacuesta a favor del manteniment de l’edifici de l’estació

Raquel Lacuesta dedica el seu treball a la restauració de monuments i a la seva difusió. Per la seva formació i com a membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi és una persona reconeguda en el àmbit del patrimoni cultural. Va ser funcionària del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació, on va encapçalar la Secció Tècnica d’Investigació, Catalogació i Difusió del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local.

Com a experta en patrimoni cultural Raquel Lacuesta ha fet arribar el seu suport a la Plataforma Salvem l’Estació de Sant Feliu en defensa de l’edifici actual. Cal recordar que el soterrament de les vies del ferrocarril és imminent i l’inici d’obres comportarà la desaparició de l’edifici.

Raquel Lacuesta és llicenciada i doctora en Història de l’Art i llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació (1986) per la Universitat draquellacuertae Barcelona. Va ser Premi Nacional de Patrimoni Cultural al 1997 i acadèmica de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i de l’Academia del Partal (Asociación Libre de Profesionales de la Restauración Monumental. Membre de l’AADIPA (Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya).

És funcionària jubilada de la Diputació de Barcelona entre 1985 i 2014, on va encapçalar la Secció Tècnica d’Investigació, Catalogació i Difusió del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, dedicada a la restauració de monuments i a la seva difusió. Des del COAC i des de la Diputació i l’administració municipal ha redactat i/o dirigit nombrosos inventaris, catàlegs i PE de protecció del patrimoni arquitectònic arreu les comarques barcelonines, com ara Terrassa, Manresa, Martorell, Sant Joan de Vilatorrada, Vilassar de Mar, parc de Collserola, parc del Montseny, cementiris d’Arenys de Mar i de Sabadell, etc. També ha estat autora o coautora d’un bon nombre de llibres, així com d’articles en diaris i revistes.

Adjuntem la carta d'adhesió donant suport a la Plataforma Salvem l’Estació.

Malgrat l’oposició d’una part de la ciutadania a enderrocar l’edifici de l’estació de Sant Feliu de Llobregat, les administracions i ADIF juguen amb la promesa d’edificar un edifici igual a l’existent quan hagin acabat les obres. És una fal·làcia, no es farà i, de què servirà, si la importància de la tipologia i la història han desaparegut?

Tots sabem que el patrimoni arquitectònic se salva pel moviment d’uns pocs; l’educació i la cultura són en aquest país les germanes pobres de les ambicions especulatives, de progrés mal entès, de participar en grans obres públiques que donen importants rèdits als que es venen o es desfan del patrimoni per enriquir les pròpies arques. Les grans empreses juguen amb la falta de formació de molts polítics actuals, que no tenen en els seus curricula assignatures humanístiques, urbanístiques, patrimonials, culturals. No saben què és el llatí, ni la literatura, ni la història, ni l’art, i per això assisteixen indiferents als moviments dels avariciosos (igualment incultes i sense formació) dels que manen o manipulen gents i diners sense tenir consideració per res.

Què és avui Sant Feliu de Llobregat? Què conserva del seu patrimoni i del seu urbanisme? Quantes destrosses se n’han fet, des dels anys 1960 fins ara?. S’ha de quedar també sense la joia vuitcentista de l’estació, d’una arquitectura pura treta dels tipus fabrils i ferroviaris del segle XIX que dona caràcter a un sector? Recordo quan vaig visitar el president Josep Tarradellas a Saint-Martin-le-Beau, encara a l’exili, amb els arquitectes Antoni González i Antoni Pujol, durant el Congrés de Cultura Catalana (1976), per plantejar accions sobre la conservació del patrimoni cultural, especialment l’arquitectònic, i per parlar-li dels moviments de les associacions de veïns, i ens va contestar de manera taxativa: el patrimoni és una cosa molt seriosa i no pot estar en mans de qualsevol. Cal fer polítiques de prevenció, protecció i conservació, i no caure en equívocs ni en interessos particulars.

Em sobten les adhesions personals que hi ha hagut, quan s’ha perdut l’oportunitat d’incloure l’Estació de Sant Feliu en el catàleg municipal; em sobta que l’Ajuntament hagi nedat sobre dues aigües, sense consciència ni autoritat; i em sobta que ADIF continuï sent un vulgar especulador, sense estima pel seu patrimoni edificat. Si l’Ajuntament té una reclamació per declarar BCIL un edifici, per pocs que siguin els que ho demanen (la cultura i l’educació són minoritàries), ha de reaccionar positivament i saber dialogar i convèncer l’especulador perquè doni solucions, no perquè plantegin problemes que enfronten els ciutadans, sovint incapaços de reflexionar sobre el que significa actuar d’una manera o altra, perquè no han estat ensenyats.

Cal plantejar un repte als enginyers i arquitectes d’ADIF i dels col·legis corresponents: fer els túnels sense enderrocar l’estació. No crec que sigui un edifici amb una fonamentació profunda (i això no és el més important), i de segur que es podria aguantar ben apuntalat. Amb els diners que s’estalviïn de l’arqueologia, que no cal ni plantejar-la, es podrien fer aquests treballs de salvaguarda. Em faig la pregunta-resposta: què hi havia a sota dels terrenys quan es va fer l’estació i el traçat de la via?: segurament, camps de conreu o quelcom de similar; es pot consultar en el registre de la propietat o en les expropiacions oportunes. És a dir, no estic d’acord amb què es faci arqueologia (potser es destrossarien els paviments originals), però sí que un arquitecte (de reconeguda sensibilitat envers el patrimoni i amb experiència en restauració) faci un aixecament detallat de l’edifici, per dins i per fora.

Crec que també s’ha de demanar l’adhesió i/o el parer de: la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (president, Josep Muntanyola); l’AADIPA del COAC (a través del president, Antoni Vilanova); la Biblioteca Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú (Pere Marsé, arquitecte i vicepresident, a més de ser Vilanova seu del museu del Ferrocarril); l’IEC, secció històrico-arqueològica; Rosa Serra, estudiosa de la indústria al Llobregat i de les colònies i del patrimoni; la conselleria de Cultura; la conselleria d’Urbanisme; el president del Col·legi d’Enginyers de Camins; la degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. I muntar una plataforma de debò: de reivindicació de l’Estació de Sant Feliu de Llobregat de 1854, i no d’una rèplica de cartó pedra, que distarà molt d’emocionar ningú, ni tan sols l’impenetrable i antiartístic ADIF ni l’Ajuntament. Això, si és que s’arriba a fer, cosa que dubto al cent per cent.

La meva adhesió a la plataforma Salvem l’Estació de Sant Feliu és total, però per aquest únic motiu: SALVAR L’ESTACIÓ. No una rèplica. Ja ho vaig fer constar en la meva participació en una taula de patrimoni a Sant Feliu, a finals del 2019, en què vaig animar el públic a lluitar per defensar el patrimoni, amb arguments seriosos, però sense desànims ni pors. Allò que es perd, en el temps, en l’espai i en la matèria, ja és irrecuperable.

Aquesta adhesió adreçada a la protecció del patrimoni arquitectònic que constitueix l’Estació del ferrocarril es fa extensiva a la necessitat de la conservació i protecció del pont de la Riera de la Salut, d’un sol arc de maó, gairebé carpanell, i d’inusitada gran llum, per tractar-se d’un patrimoni d’obra pública realitzat per enginyers, que ben poc han estat considerats i reconeguts com a artífexs d’obres artístiques que han conviscut i millorat el paisatge natural i l’urbà, i que mereixen, com les estacions de tren dels segles XIX i XX, ser incorporats als catàlegs i al patrimoni cultural dels municipis i països que els han generat.


Barcelona, juliol-setembre de 2020

Raquel Lacuesta Contreras
Doctora en Història de l'Art i pedagoga
Acadèmica de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
Funcionària jubilada del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona