De principi una confessió: fer de cronista a Sant Feliu, de vegades, no és un plat agradable. Per a un servidor, llicenciat en Història, professional del sector del patrimoni i els museus des del 2008 i empresari des del 2017, veure com el concepte de patrimoni és maltractat en funció de la real politik i després intentar plasmar tot això en una crònica és, per a un pseudoperiodista com el que us parla, difícil, molt difícil.
Bé, ho intentarem. Breu i el més asèptic possible. Dijous, al Centre Cívic Les Tovalloles, era el moment per assistir a una taula rodona entorn a les possibles alternatives patrimonials que supleixin l’enderrocament de l’estació de ferrocarril de Sant Feliu de Llobregat.
El format era el següent; tècnics de l’Ajuntament i responsables de l’equip de govern (en un primer torn) havien d’explicar quins eren els plans futurs en relació al soterrament i destí de l’estació i historiadors i representants d’agrupacions locals (ARES i CECBLL) i el regidor de cultura (en un segon torn) havien de proposar alternatives al fet constatat de la desaparició de l’estació. Clouria l’acte un torn obert de paraula entre el públic assistent.
Pensament circular (i justificacions)
En tot aquest tema hi ha una qüestió insalvable: l’estació va a terra. En funció de tot un seguit de motius (el tipus d’intervenció i les característiques del projecte, la disposició d’espai, etc.) que es vinculen directament a les decisions d'ADIF, una de les estacions més antigues de Catalunya ha d’enderrocar-se. Això no està en discussió, no es pot discutir. Discutir això seria posar en risc el projecte de soterrament que llastra l’urbanisme (i altres qüestions) a Sant Feliu des del creixement de la nostra ciutat a través de les artèries del Passeig Comte de Vilardaga i Rambla Marquesa de Castellbell i no hi ha ningú que vulgui encapçalar aquesta alternativa. Per això, en aquest sentit no hi res a dir, no hi res a fer. Això és real politik!
Però davant d’aquesta via morta, s’han creat tota una sèrie d’arguments (gratuïts per innecessaris) que redunden en la confusió que tenim respecte del concepte de patrimoni.
Primer argument: l’actual estació no té res a veure amb l’estació de 1854 (diferents reformes observades). Segons el tècnic de l’ajuntament i un dels convidats per part de les associacions locals, aquest motiu ha de considerar-se com a principal per a no conservar-la o com a recurs d’esgrima per a no plorar la seva desaparició.
Segon argument: l’absència de catalogació. L’estació no presenta cap tipus de forma de protecció (BCIN, BCIL) i no passa d'observar una categorització de sòl destinat a us industrial.
En funció de tot això, s’esgrimeixen diferents alternatives futures que van des de crear un espai expositiu a fer un fals històric (una reproducció falsa de l’estació en el mateix lloc o en un altre) passant per la (ridícula) de posar al seu emplaçament un element simbòlic que la recordi.
Ergo.... infravalorem “patrimonialment” allò que des d’un bon començament ja està destinat a desaparèixer. Calia fer la volta per arribar al punt de partida?
I les persones?
La clau, segons la meva opinió, són les persones, els col·lectius i les comunitats. Deixar fora de l’equació aquest factor és no entendre res del que hauria de constituir el valor del patrimoni. La qüestió de la cosa és l’ús que la gent fa del patrimoni, entendre que és quelcom més que una bonica peça en una vitrina observable però no accessible. Un exemple santfeliuenc reeixit és el Palau Falguera.
En aquest sentit, l’aportació de l’altra representant de les associacions locals, va ser més clarificadora i propositiva tot i acceptar l’enderrocament com a punt de partida. Seguint les propostes de Marc Augé (antropòleg francès) assigna a l’estació el valor de lloc, entès com a espai de trobada–comunicació–relació, enfront d’aquells que no presenten aquests valors (els no-lloc).
Aquesta visió sembla més adient. Tot i el maltractament permanent al que han estat habituats els soferts usuaris del tren a Sant Feliu, sembla que la gent s’estima l’estació, més enllà de les modificacions i els plans futurs, més enllà dels retards i del tràngol que suposa (algunes vegades) passar pel pas soterrat. Sí, es contradictori però real.
Per un altre cantó, hi ha veus autoritzades (Carles Urkiola) que defensen els valors històrics i arquitectònics de la nostra estació (diu que té un cert british touch).
La seva proposta futura s’encamina també a un fals històric però inserit dins d’un projecte socioeconòmic i cultural que, a través de la col·laboració en xarxa i sumant la força de diferents imputs, serveixi per impulsar valors locals i comarcals.
El valor de la Setmana del Patrimoni
Uhm, arribats a aquest punt, la meva moral ja era aigua que s’escapolia pel terra del Centre Cívic. I llavors va venir el cop final. En altres ocasions (en un article publicat a l’Anuari del 2017) ja havia mostrat la meva opinió crítica respecte del futur de la Setmana del Patrimoni; bàsicament havia expressat que ja constituïa el marc de referència de la política patrimonial de Sant Feliu i no el seu element de referència principal. La constatació d’això van ser les paraules del regidor quan va afirmar que, tot i plànyer la desaparició de l’estació, la proposta de la Setmana suplia aquesta pèrdua en oferir-se com a eina de record d’aquest i de tot el patrimoni històric desaparegut a Sant Feliu.
Cap cot vaig refer el camí a casa. Una mica decebut i conscient d'estar sempre al cantó equivocat... O no?
Llegir a Fet a Sant Feliu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada