Jaume Pagès
Llegir a Fet a Sant Feliu
És una llàstima! Un edifici històric de 167 anys d’antiguitat, un element patrimonial indiscutible de la nostra ciutat, ha de desaparèixer com a tribut al desitjat soterrament de les vies del tren.
L’estació del tren representa per a mi, i crec que per a molta gent, una peça important del paisatge en el qual he viscut tota la vida. En el meu imaginari, ha estat una figura gairebé paternal que m’acollí, cada dia i durant molts cursos, quan des dels meus 8 anys agafava el tren cada dia, per anar a col·legi. Sempre ha estat present i jo l’he mirat i crec que ella m’ha vist, passant amunt i avall, amb pantalons curts i ara ja amb cabells blancs.
Aquesta relació ininterrompuda fa que no pugui deixar de considerar-la un patrimoni sentimental de gran valor.Perquè, com tothom sap, el patrimoni no és només material (les pedres, l’arquitectura, allò tangible) sinó que també n’hi ha d’immaterial (les tradicions, els símbols, les vivències associades, les connotacions i fins i tot la memòria col·lectiva).
Però, a part d’això, és que aquest edifici i la seva influència han modelat la nostra ciutat d’una forma decisiva. La trama urbana actual de Sant Feliu és com és ara per la directa influència de l’estació i la seva ubicació. Per exemple, no hi hauria parc Nadal, sense l’estació. No s’haurien construït cases d’estiuejants de Barcelona, que avui tant valorem, sense l’estació. No hi hauria hagut el desenvolupament agrícola, comercial i industrial que es va viure, sense l’estació. El Sant Feliu actual és fill de l’estació en molts aspectes i penso que això mereix un respecte i un reconeixement, que malauradament no trobo.
És sabut que els països més avançats en general respecten escrupolosament els elements històrics que els queden. Estic convençut que l’enderrocament de l’estació no es plantejaria en aquests països, si no fos per absoluta necessitat.
Es podia haver evitat aquesta desaparició i fer compatible el soterrament amb la seva pervivència? Ja sé que aquest és un tema controvertit i no entraré en massa dades concretes de que si Adif va dir això o l’Ajuntament allò, en tal o qual moment. M’ho miro en perspectiva, amb voluntat objectiva, fredament, i no puc evitar sentir certa vergonya quan sento a dir que això, amb la tecnologia de què disposem, era impossible. No m’ho puc creure.
Malgrat això, he de dir que ho comprenc. Per als responsables municipals, era prioritari aconseguir el soterrament, un anhel col·lectiu prou evident des de l’adveniment dels ajuntaments democràtics i un caramel electoral per a qui l’aconseguís. Demanar la conservació de l’estació feia témer que es fes més difícil assolir l’objectiu desitjat, que ja era prou complicat.
Només aportaré una dada, que es va recordar públicament en un acte d’una Setmana del Patrimoni i que per això m’atreveixo a donar-la. Quan es va redactar el Catàleg de protecció del patrimoni de Sant Feliu en els anys vuitanta (Sant Feliu va ser dels primers ajuntaments que el va crear), l’alcalde d’aquell moment va demanar als arquitectes redactors que no incloguessin l’estació sota cap concepte, per tal que allò no fos un obstacle per al soterrament.
La sensació general a Sant Feliu és que en la història recent hem comptat amb uns ajuntaments molt poc sensibles amb la conservació del patrimoni de la ciutat. Confesso que participo d’aquest parer. Ara bé, reconec que, tot i aquesta impressió generalitzada, si preguntem a qui ho afirma quins elements patrimonials concrets i de pes s’han perdut, la resposta sol ser bastant minsa. La Torre de la Presó, la Torre dels Dimonis, La Torre Blanca, les cases del Marquès, certes parts del Parc Nadal... La majoria, elements patrimonials tristament desapareguts abans de la democràcia, en un context molt diferent.
Però sí, aquesta impressió existeix, tot i que li falti certa solidesa en els fonaments, i crec que en part deu ser per l’actitud d’alguns representants de governs municipals, que públicament es van mostrar força barroers amb un patrimoni local que no havien sentit mai seu.
Ara, ens trobem amb un altre exemple, amb l’estació de 1854, en el qual aquesta impressió pot tornar a enfortir-se amb motiu. Cap polític local ha trencat cap llança per la seva conservació. I fins i tot “els d’esquerres” (de la dreta, ja m’ho esperava) tenen una posició més que tèbia, quan no radicalment contrària, a aquesta preservació patrimonial. Em costa d’entendre, la veritat. A part, els defensors de l’edifici, i especialment el capdavanter de la Plataforma Salvem l’estació de Sant Feliu, són uns pesats passats de moda, que ara que han començat les obres del soterrament, venen a tocar els nassos. Vet-ho aquí!
Però, es digui el que es digui, està clar que els defensors de l’estació han fet gala d’un gran sentit comú i, amb el soterrament decidit i aprovat, han rebaixat els plantejaments per tal de no perjudicar aquesta obra tan desitjada. La rèplica o fals històric s’accepta com a una solució de compromís que pot representar un equipament més per a la ciutat, en un espai que no cal que sigui, si no es vol, el mateix on hi havia l’original. Des d’un espai de restaurants, una sala d’actes o exposicions, o qualsevol altre servei que tingui utilitat ciutadana.
Siguem seriosos, si us plau. Com és que s’ha posat el cost de cada opció a votar en aquest cas i en canvi no es fan públics els costos de tantes i tantes coses al municipi? Algú ens ha preguntat si calia fer una reforma de l’edifici de l’Ajuntament que val molt més que els 850.000 euros en què s’ha taxat alegrement la construcció d’una rèplica de l’estació? Que hagués passat si s’hagués preguntat a la població si es preferia una reforma de l’Ajuntament de tants milions o pintar les parets i arreglar quatre portes, per quatre duros?
Quan a un ciutadà poc acostumat a aquestes xifres, per a ell astronòmiques, se li diu que esculli entre gairebé un milió d’euros o trenta mil euros per preservar la memòria d’aquesta antigalla, creieu que no votarà condicionat? No creieu que pensarà que votant l’opció barata, ell s’estalviarà alguna cosa perquè aquests diners es faran servir per a un altre tema?
Amics meus, això no s’hi val. Reconegueu-m’ho només en privat, si voleu. No ho diré a ningú. A la major part de referèndums sobre temes concrets, la pregunta la fa l’organitzador de la consulta per guanyar, perquè si no, millor no preguntar. Això ha estat una constant històrica internacional, amb poques excepcions. Es tracta de com preguntar, no de què preguntar. Apuntar-se a aquest vell joc no massa net (per ser delicat), no em fa sentir gaire orgullós de com s’han portat les coses.
L’atzar històric ha fet que pervisqués un edifici amb 167 anys d’antiguitat, cosa que és evident que no passa sempre, i ha estat una sort. Potser no és una joia de l’arquitectura que hagi de constar en cap inventari mundial, és cert. Però és una construcció local antiga que respon al seu moment històric (la nostra història), que simbolitza d’on venim, per què som com som urbanísticament i que ha format part de totes les nostres vides. Un element patrimonial indiscutible i un domini obstinat que ha resistit el pas del temps, esperant pacient els “moderns de torn” que l’enderroquin. Jo no desitjava formar part d’aquests “moderns” i no em toca més remei que conformar-me. Però, si us plau, almenys una rèplica.
Llegir a Fet a Sant Feliu
És una llàstima! Un edifici històric de 167 anys d’antiguitat, un element patrimonial indiscutible de la nostra ciutat, ha de desaparèixer com a tribut al desitjat soterrament de les vies del tren.
L’estació del tren representa per a mi, i crec que per a molta gent, una peça important del paisatge en el qual he viscut tota la vida. En el meu imaginari, ha estat una figura gairebé paternal que m’acollí, cada dia i durant molts cursos, quan des dels meus 8 anys agafava el tren cada dia, per anar a col·legi. Sempre ha estat present i jo l’he mirat i crec que ella m’ha vist, passant amunt i avall, amb pantalons curts i ara ja amb cabells blancs.
Aquesta relació ininterrompuda fa que no pugui deixar de considerar-la un patrimoni sentimental de gran valor.Perquè, com tothom sap, el patrimoni no és només material (les pedres, l’arquitectura, allò tangible) sinó que també n’hi ha d’immaterial (les tradicions, els símbols, les vivències associades, les connotacions i fins i tot la memòria col·lectiva).
El Sant Feliu actual és fill de l’estació en molts aspectes i penso que això mereix un respecte i un reconeixement, que malauradament no trobo.“Però si és un edifici que no val res!”, he sentit a dir fins i tot a amics meus. Home! És un edifici històric amb més d’un segle i mig que respon als condicionants de la seva època. Com tot. És una de les estacions en funcionament més antigues de tot l’Estat espanyol. Almenys un valor històric el deu tenir i, arquitectònicament parlant, també el té, almenys en opinió de diversos experts en patrimoni, que lamenten la seva desaparició.
Però, a part d’això, és que aquest edifici i la seva influència han modelat la nostra ciutat d’una forma decisiva. La trama urbana actual de Sant Feliu és com és ara per la directa influència de l’estació i la seva ubicació. Per exemple, no hi hauria parc Nadal, sense l’estació. No s’haurien construït cases d’estiuejants de Barcelona, que avui tant valorem, sense l’estació. No hi hauria hagut el desenvolupament agrícola, comercial i industrial que es va viure, sense l’estació. El Sant Feliu actual és fill de l’estació en molts aspectes i penso que això mereix un respecte i un reconeixement, que malauradament no trobo.
És sabut que els països més avançats en general respecten escrupolosament els elements històrics que els queden. Estic convençut que l’enderrocament de l’estació no es plantejaria en aquests països, si no fos per absoluta necessitat.
Es podia haver evitat aquesta desaparició i fer compatible el soterrament amb la seva pervivència? Ja sé que aquest és un tema controvertit i no entraré en massa dades concretes de que si Adif va dir això o l’Ajuntament allò, en tal o qual moment. M’ho miro en perspectiva, amb voluntat objectiva, fredament, i no puc evitar sentir certa vergonya quan sento a dir que això, amb la tecnologia de què disposem, era impossible. No m’ho puc creure.
Malgrat això, he de dir que ho comprenc. Per als responsables municipals, era prioritari aconseguir el soterrament, un anhel col·lectiu prou evident des de l’adveniment dels ajuntaments democràtics i un caramel electoral per a qui l’aconseguís. Demanar la conservació de l’estació feia témer que es fes més difícil assolir l’objectiu desitjat, que ja era prou complicat.
Només aportaré una dada, que es va recordar públicament en un acte d’una Setmana del Patrimoni i que per això m’atreveixo a donar-la. Quan es va redactar el Catàleg de protecció del patrimoni de Sant Feliu en els anys vuitanta (Sant Feliu va ser dels primers ajuntaments que el va crear), l’alcalde d’aquell moment va demanar als arquitectes redactors que no incloguessin l’estació sota cap concepte, per tal que allò no fos un obstacle per al soterrament.
La sensació general a Sant Feliu és que en la història recent hem comptat amb uns ajuntaments molt poc sensibles amb la conservació del patrimoni de la ciutat.Ho comprenc, i tant que sí. Però des del punt de vista actual (molt fàcil, oi?), cal dir que malauradament allò va marcar i anticipar la posició dubitativa, temorosa i poc valenta de la major part dels grups polítics municipals sobre el tema, fins a l’actualitat.
La sensació general a Sant Feliu és que en la història recent hem comptat amb uns ajuntaments molt poc sensibles amb la conservació del patrimoni de la ciutat. Confesso que participo d’aquest parer. Ara bé, reconec que, tot i aquesta impressió generalitzada, si preguntem a qui ho afirma quins elements patrimonials concrets i de pes s’han perdut, la resposta sol ser bastant minsa. La Torre de la Presó, la Torre dels Dimonis, La Torre Blanca, les cases del Marquès, certes parts del Parc Nadal... La majoria, elements patrimonials tristament desapareguts abans de la democràcia, en un context molt diferent.
Però sí, aquesta impressió existeix, tot i que li falti certa solidesa en els fonaments, i crec que en part deu ser per l’actitud d’alguns representants de governs municipals, que públicament es van mostrar força barroers amb un patrimoni local que no havien sentit mai seu.
Ara, ens trobem amb un altre exemple, amb l’estació de 1854, en el qual aquesta impressió pot tornar a enfortir-se amb motiu. Cap polític local ha trencat cap llança per la seva conservació. I fins i tot “els d’esquerres” (de la dreta, ja m’ho esperava) tenen una posició més que tèbia, quan no radicalment contrària, a aquesta preservació patrimonial. Em costa d’entendre, la veritat. A part, els defensors de l’edifici, i especialment el capdavanter de la Plataforma Salvem l’estació de Sant Feliu, són uns pesats passats de moda, que ara que han començat les obres del soterrament, venen a tocar els nassos. Vet-ho aquí!
Però, es digui el que es digui, està clar que els defensors de l’estació han fet gala d’un gran sentit comú i, amb el soterrament decidit i aprovat, han rebaixat els plantejaments per tal de no perjudicar aquesta obra tan desitjada. La rèplica o fals històric s’accepta com a una solució de compromís que pot representar un equipament més per a la ciutat, en un espai que no cal que sigui, si no es vol, el mateix on hi havia l’original. Des d’un espai de restaurants, una sala d’actes o exposicions, o qualsevol altre servei que tingui utilitat ciutadana.
Quan a un ciutadà poc acostumat a aquestes xifres, per a ell astronòmiques, se li diu que esculli entre gairebé un milió d’euros o trenta mil euros per preservar la memòria d’aquesta antigalla, creieu que no votarà condicionat?Els responsables de la gestió del procés de concreció del soterrament s’han entossudit incomprensiblement en aquest tema. I per sortir d’aquest fangar, ara recorren al “vell i conegut truc” de la consulta popular. La pregunta adreçada als santfeliuencs sobre l’estació, en la consulta sobre la urbanització de l’espai generat pel soterrament, no és presentable.I no perquè no reuneixi tots els requisits legals i garanties democràtiques (tranquils, no us enfadeu), sinó perquè és una pregunta dirigida i feta expressament per tal que guanyi una opció. Com gairebé sempre.
Siguem seriosos, si us plau. Com és que s’ha posat el cost de cada opció a votar en aquest cas i en canvi no es fan públics els costos de tantes i tantes coses al municipi? Algú ens ha preguntat si calia fer una reforma de l’edifici de l’Ajuntament que val molt més que els 850.000 euros en què s’ha taxat alegrement la construcció d’una rèplica de l’estació? Que hagués passat si s’hagués preguntat a la població si es preferia una reforma de l’Ajuntament de tants milions o pintar les parets i arreglar quatre portes, per quatre duros?
Quan a un ciutadà poc acostumat a aquestes xifres, per a ell astronòmiques, se li diu que esculli entre gairebé un milió d’euros o trenta mil euros per preservar la memòria d’aquesta antigalla, creieu que no votarà condicionat? No creieu que pensarà que votant l’opció barata, ell s’estalviarà alguna cosa perquè aquests diners es faran servir per a un altre tema?
Amics meus, això no s’hi val. Reconegueu-m’ho només en privat, si voleu. No ho diré a ningú. A la major part de referèndums sobre temes concrets, la pregunta la fa l’organitzador de la consulta per guanyar, perquè si no, millor no preguntar. Això ha estat una constant històrica internacional, amb poques excepcions. Es tracta de com preguntar, no de què preguntar. Apuntar-se a aquest vell joc no massa net (per ser delicat), no em fa sentir gaire orgullós de com s’han portat les coses.
L’atzar històric ha fet que pervisqués un edifici amb 167 anys d’antiguitat, cosa que és evident que no passa sempre, i ha estat una sort. Potser no és una joia de l’arquitectura que hagi de constar en cap inventari mundial, és cert. Però és una construcció local antiga que respon al seu moment històric (la nostra història), que simbolitza d’on venim, per què som com som urbanísticament i que ha format part de totes les nostres vides. Un element patrimonial indiscutible i un domini obstinat que ha resistit el pas del temps, esperant pacient els “moderns de torn” que l’enderroquin. Jo no desitjava formar part d’aquests “moderns” i no em toca més remei que conformar-me. Però, si us plau, almenys una rèplica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada